Missatge de Nadal 2023

Estic molt content i molt pagat de poder entrar un any més en les vostres cases en esta nit de Nadal. Complisc així amb la tradició de traslladar-vos els meus millors desitjos de pau, alegria i prosperitat. I també per compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre els esdeveniments més rellevants de l’any que ara s’acaba.

L’any 2023 començà amb la tradicional torrada de l’hort, per a variar. Enginyeria haguérem d’estudiar per poder clavar a tots els comensals a la vora de la llar. Llonganisses, coquetes de fetge, cansalà i botifarres de Juanito Calatayud, lo milloret del Mercat. I és que, després de la pandèmia, la penya tenia moltes ganes de recuperar la normalitat.

Vingué el fred intens i, amb ell, la pujada del salari mínim interprofessional. En la llei estrella de la ministra d’Igualtat es feren uns quants retocs tècnics, a vore si així es calmaven els ànims punitivistes de la majoria del personal. Sense oblidar l’assalt dels fanàtics de Bolsonaro a les seus dels tres poders de l’Estat del Brasil, en el capítol internacional.

Ja entrats en el mes de febrer acudírem a la calçotada de l’hort de les FACA amb la millor gent. Després, celebràrem els últims trenta de Pablo en el xalet d’Els Amics. De sobte, plantaren les falles i, en un obrir i tancar d’ulls, ja les havien cremades. Mentrimentres esperàvem amb candeletes, que vinguera una altra vegada la Pato, per a agarrar un bon pet i, ja de pas, armar un canyaret.

El cas Mediador del Tito Berni copà totes les portades dels mitjans de comunicació. Una corrupció que en tapa una altra amb els missatges de WhatsApp del president de l’Audiència Nacional en l’operació Kitchen. Circulen! Amb la judicatura hem topat! I ens aficionem a les mocions de censura fallides contra el govern Frankenstein de don Ramón y sus muchachos.

A l’abril, Ana Obregón i la gestació subrogada traspassen tots els límits de l’ètica. Yolanda Díaz no sap si sumar o restar a Podemos. I, només passen les processons de Setmana Santa i el merescut descans dels dies de Pasqua, el procés electoral de les autonòmiques i municipals es posa a punt de caramel.

La ETA i Bildu arrasen amb qualsevol programa electoral. Que te vote Txapote! És el lema que triomfa en la campanya. El Partit Popular (i VOX), amb l’ajuda de la premsa pàtria, entren en la majoria de governs autonòmics i municipals. El govern del Botànic perd la Generalitat. A Carcaixent, el PP, amb minoria absoluta, negocia la investidura. Però, crec que no volen vore Anita Dinamita ni en pintura. La decadència de Compromís, més prompte que tard, havia d’arribar. Així que, no es calfeu el cap! Perquè, com bé sap el gran Juanito Albert, no n’hi ha millor lloc, per a arreglar els problemes de la gent, que des de la barra del bar!

La resposta de Pedro Sánchez, com a president del govern: el 23 de juliol (quan els rics estiguen de vacances i faça més de 40º) tot lo mon a votar! El “racisme valencianista” amb Vinicius, dictat per les terminals mediàtiques madrilenyes, arriba als mitjans internacionals. Rebel·lió armada del grup Wagner a la Rússia de Vladímir Putin. Mamà, por! Llum, foc i destrucció en Podemos i Ciudadanos. Acord de govern entre el PP i l’extrema dreta a la Generalitat, per a tornar arrere, com els carrancs, uns quants anys. I “ha llegado el momento” d’elegir a la primera autoritat local. Sweet Caroline és la nova alcaldessa de Carcaixent i, per això, tindrà regal. Des d’estes línies li desitgem, per a tot el seu mandat: molta sort i encert!

En juliol arriben les nits infernals i, com no, les festes estivals. Acudim a l’aniversari del nou president del Ral·li Humorístic i els seus acòlits incondicionals en el Boreal. I celebrem els vint anys de la xaranga Kogollonuts, la vespra d’anar a posar el sobre dins l’urna en el col·legi electoral. Mare meua, quina bacanal!

Boom d’enquestes de la dreta mediàtica per encaminar la votació. Però, contra tot pronòstic, el poder del PerroSanxe i el seu Manual de Resistencia escriu una nova gesta digna d’admiració. Feijóo i Abascal, com la gran majoria de la dreta social i política, desvarien amb el resultat. Justícia poètica! La clau de la governabilitat d’Espanya la tindrà, des de Waterloo, el separatista i “fugat” de la justícia, molt honorable president de la Generalitat. Maleït dimoni emplomat!

Ja estan ací les vacances, temps d’almorzars, dinars i sopars. Xiringuitaes a Xeraco i festivals rurals i mediterranis, això sí, sense parar de suar. Mentrimentres s’entreveu per l’horitzó un gran marró que demana atenció i, sobretot, molta organització.

El futbol femení fa història i trenca un sostre de cristall. Les dones de la selecció espanyola guanyen el Mundial. Però, l’alegria els durarà poc. L’actitud masclista i inacceptable de Luis Rubiales tenyeix de gris el resultat. Alguns del búnquer i la caverna, perduts en alta mar, continuen sense entendre que la societat ha canviat. La revolució feminista és imparable. Un pas més en l’eliminació dels privilegis del patriarcat, un gran pas en defensa de la igualtat.

El Ral·li Humorístic torna amb una organització renovada. A ningú que li passe! Tres mesos de reunions de treball, de búsqueda de finançament i eterna burocràcia, per a fer possible la millor festa de Carcaixent. Millor encara si es veu facilitat, com és el cas, per Fernando Sanchis, regidor delegat, i tots els departaments municipals. Voluntat, dedicació, responsabilitat i respecte, les claus per a superar amb èxit una nova edició ral·liera. En resum, moltes coses bones (que hem de saber valorar) i algunes de roïnes (que necessiten millorar). Coses que jo, com a secretari, vos he de certificar.

El guanyador de les eleccions es presenta a la investidura i, de pas, li fan una moció de censura. A la cort monàrquica li cau la bava en el jurament constitucional de la princesa d’Astúries. I en l’àmbit internacional, Hamas llança un brutal atac terrorista contra Israel. La resposta sionista no es fa esperar. Deshumanització, neteja ètnica i crims de guerra a Gaza i més apartheid a la Cisjordània ocupada, tot a la vista de la comunitat internacional. L’odi a mort com a filosofia de vida... Per a posar-se a plorar!

No es penseu que se m’oblidaven les festes majors i patronals. Perquè enguany s’han fet més llargues que la Quaresma. La penya ho va donar tot en el tardeo remember dels noranta. Però nosaltres continuàrem, de soparets i cervesetes, fins el dia de la festa grossa. I, a la nostra manera, participàrem de la novena de la Mare de Déu: els tres primers dies de ressaca i sis més per a recuperar la veu.

La llei d’amnistia, per passar pàgina del procés independentista, es cola en l’agenda pública. Fent de la necessitat virtut, el PSOE de Pedro Sánchez pacta amb tot crist una majoria perquè isca la investidura. Manifestacions i pronunciaments de la “gente de bien”, que anticipen lo difícil que serà la legislatura. Espanya es trenca, govern il·legítim i colp d’estat! La mateixa cançoneta de sempre (i més carregada de bombo) de tots aquells que no accepten el resultat.

Entrem en desembre, l’últim mes de l’any. Mes de consumisme màxim, dinars i sopars d’empresa, II mostra de la taronja i altra passadeta de vara de la Pato, aperitius de les fartades que ens esperen els dies de Nadal.

I, per fi, després de 15 anys de festeig i algun amago de ruptura, finalment, si no n’hi ha cap sentència contenciosa administrativa que diga lo contrari, em case. Sí, sé que no s’ho creureu, però...em case amb l’Ajuntament d’Alzira en una relació estatutària regulada pel dret administratiu, fins que la jubilació o la mort ens separe. Visca la burocràcia! Seeeeeh!

Per últim, com sempre, abans d’acabar, m’agradaria fer-vos una reflexió final, per a variar:

El 16 de novembre de 2023 el Congrés dels Diputats, l’òrgan legislatiu que encarna la sobirania popular, va investir Pedro Sánchez com a president del Govern. Votaren a favor del seu programa de govern: 179 diputats (PSOE, Sumar, ERC, Junts, EAJ-PNV, EH Bildu, BNG i Coalición Canaria), que representen més de 12,5 milions de vots. En contra votaren: 171 diputats (PP, VOX i UPN), que representen més d’11,1 milions de vots. Un cap del poder executiu, elegit lliurement pels representants del poble i un govern legítim. Normalitat democràtica.

El Partit Popular, principal partit de la dreta en l’oposició, ha convocat unes quantes manifestacions en contra del pacte de govern del PSOE amb Junts i ERC, que inclou l’amnistia de totes les causes penals relacionades amb el procés independentista de Catalunya. L’assistència de gent a les concentracions pacífiques de rebuig ha estat molt important. Normalitat democràtica.

La Constitució espanyola establix el pluralisme polític com un valor fonamental de l’ordenament jurídic. Este principi s’articula a través de partits polítics, que es presenten a les eleccions amb els respectius programes electorals. En no tindre cap grup la majoria necessària per a formar govern, els pactes i acords entre partits amb representació parlamentària son legítims i necessaris. Igual de legítims que les protestes pacífiques de rebuig a eixos pactes o, a qualssevol altres iniciatives polítiques. Normalitat democràtica.

L’amnistia és una institució que no es menciona com a tal en la Constitució. Sí que està recollit el dret de gràcia, que inclou, segons el Tribunal Constitucional, l’indult i l’amnistia, i s’exercirà d’acord amb la llei. Encara que queden prohibits els indults generals.

Aprovar esta mesura de gràcia xoca frontalment amb els principis d’igualtat i seguretat jurídica. Ningú nega esta qüestió. La qüestió és si convé, per un interés públic major com és el de millorar la convivència, fer ús d’ella o no, en un cas tan excepcional com el procés independentista de Catalunya. Si finalment s’aprova l’amnistia, serà el Tribunal Constitucional com a màxim intèrpret de la norma fonamental, qui resolga si cap o no dins l’ordenament jurídic.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya ve de lluny i no sembla que vaja a solucionar-se de la nit al matí. Els partits de la dreta, sense oferir cap proposta de millora o solució, deleguen en la justícia i el dret penal per a imposar el seu programa polític en Catalunya. El resultat és que son forces minoritàries en el Parlament de Catalunya, creix el sentiment independentista i es fan referèndums d’autodeterminació quan estan en el Govern d’Espanya. Els partits de centre-esquerra intenten fer propostes per a integrar Catalunya en Espanya. Exemples: l’Estatut de 2007, els indults i, ara, el pacte d’investidura, que inclou, entre altres mesures, l’amnistia. El resultat és que el PSC és el partit més votat a Catalunya i el sentiment independentista està en hores baixes, ara que continuen en el Govern d’Espanya.

La gent de dretes sempre ha tingut una concepció patrimonial del poder. Creuen que els pertany, per dret diví, i que son els únics que poden exercir-lo legítimament. Tot aquell govern que no combregue amb els seus postulats és qualificat, per molts, d’il·legítim. Saben molt bé que en un sistema parlamentari no governa sempre qui més vots ha tret, si no el candidat que obté la confiança del Congrés. No acaben d’acceptar el resultat de les eleccions generals. La digestió d’uns quants mesos més, qui sap si anys, sense estar en la Moncloa se’ls pot fer molt llarga.

El líder espiritual de la dreta, José Mari Aznar, va tocar la trompeta contra l’amnistia, la “lawfare” i el pacte de govern. I de sobte, als més constitucionalistes del mon els tenim organitzant manifestacions per totes les ciutats d’Espanya, els neonazis i demés fauna diversa muntant gresca a les portes de les seus socialistes. Les elits funcionarials de l’Estat i els soldats okupes del caducat Consell General del Poder Judicial fent pronunciaments polítics sense presentar-se a les eleccions, els magistrats del Tribunal Suprem “controlats per la porta de darrere” i els jutges estrella fallant contra el govern socialcomunista i la majoria popular canviant el reglament del Senat. Tot això i molt més, amplificat per les terminals mediàtiques, no fa més que augmentar la crispació fins a límits insuportables en esta democràcia “plena”.

La “gente de bien”, per tal de conservar els privilegis i com a bons demòcrates que son, faran tot lo possible i lo impossible per a boicotejar la implantació de qualsevol mesura nascuda del poder executiu o de la majoria del legislatiu que li dona suport. Una croada desestabilitzadora a gran escala i en tots els fronts, per a col·lapsar les institucions i fer caure el govern de coalició.

I a vore si aixina tornem a votar (totes les vegades que siguen menester) fins que la dreta (o siga ells) entren a manar.

Perquè, segons la màxima de George Orwell: «res no canviarà mentre el poder seguisca en mans d’una minoria privilegiada».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tan amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adeu i gràcies! I Déu proveirà!

Bona nit! Bon Nadal!

Missatge de Nadal 2022

  

Les meues primeres paraules en esta nit de Nadal vull dedicar-les a totes les persones que viuen amenaçades per les guerres, a les oprimides per les dictadures i les injustícies i a aquelles que passem fam, esclaves de la pobresa i la misèria. A totes elles i, com no, a vosaltres, vos desitge: salut, pau i prosperitat per a l’any 2023! 

Ja quasi no ho recordem però l’any 2022, tercer de pandèmia, començà amb una passada de vara de la variant òmicron. Igual o més matraca ens donaren les terminals mediàtiques de la dreta amb el ministre Garzón i les macrogranges. Mentrimentres, els americans avisaven els europeus de què...igual venia una guerra, la major de les desgràcies.

El dia 14 de gener, a punt de tocar les 12 del migdia, resats un grapat de parenostres i un avemaria, li vaig dir adeu a la miopia. Més de trenta anys i deu ulleres de vista després, que, espere i desitge, per molt de temps, m’adornen l’estanteria.

La tradicional torrada de l’hort es va celebrar, això sí, amb una afluència reduïda de comensals. Els més incondicionals celebràrem la vida amb una bona dosi de colesterol; tot a la salut de Juanito Calatayud. Res, per a lo que anava a vindre. I era el concert d’Els Amics de les Arts amb la millor companyia tossint sense parar. Estava clar! El contagi de la COVID-19 havia d’arribar. Ale, una setmana de baixa i...a jugar!

Arribà febrer i amb ell un “tamayazo” en el Congrés. La reforma laboral de Yolanda Díaz se salvà pels pèls, gràcies a l’error d’un diputat popular. El PP clava VOX en el nou govern de Castella i Lleó. MAR i Ayuso li fan una OPA a Pablo Casado i obliguen a moure fitxa a Feijóo. Els pitjors presagis es confirmen, l’auge imperialista de Putin acaba per envair Ucraïna. Feblesa d’Occident? Nou ordre mundial? Una guerra a les portes d’Europa amb l’energia com a reena.

La resposta de la Unió Europea i Amèrica no es fa esperar. Sancions econòmiques a tot lo que vinga de Rússia. Suport armamentista a la Ucraïna de Zelenski. Crisi energètica mundial. Pugen els preus de les matèries primeres i sobretot, el petroli, la llum i el gas. Inflació desbocada. Vorem qui la para! Gir radical de la política exterior en el Sàhara, per a tindre la immigració controlada. La fiscalia arxiva la causa contra el rei emèrit. Quina manera de burlar-se del personal! I, per si no en teníem prou, els transportistes autònoms, animats per la dreta extrema, intenten tombar el Govern amb un paro patronal. Arrea, morral!

El temporal de la fava fa acte de presència i deslluïx les primeres falles “normals” postpandèmia. El PP tria de president el gallec Núñez Feijóo. I este ja mira de reüll la diva Díaz Ayuso, per si li fa la de Casado. Les clavegueres patriòtiques de l’estat i el CNI estan de merda fins el coll. El programa Pegasus no només espia independentistes catalans, fins i tot, el president del Govern.

Entrem en la primavera i passem una Pasqua de primera. Arriba la festa del targetó, preludi de la despedida de Juanan, per terres de la Manchuela. Cap de setmana a Jorquera i Alcalá del Júcar amb la penya baranera. I melopea que te crío! I és que...què fa un pardal de 200 quilos dalt d’un arbre? Pues, això! Pio, Pio!

Digne de menció especial és la representació d’Els Miserables de Carcaixent en el magatzem de Ribera. Un projecte solidari en la lluita contra el càncer. “Canta el poble una cançó, que ara respira a llibertat, eixa és la música del poble, que sona en l’obscuritat”. I com no, recordar també a tota eixa gent que, any rere any, es curra la Fira Modernista de Carcaixent.

I de boda que ens n’anàrem al poble d’Alginet. Eva i Juanan es casaren en una calor de mil dimonis. I allà que vaig haver d’oficiar com a mestre de cerimònies. Després vingué la festa en el Barranquet dels trenta anys de Maria. I tot seguit, la dels quaranta de Sandra C., a la que va vindre de convidada fins la Polecia.

Mónica Oltra dimitix per la imputació de la dreta extrema. Les eleccions d’Andalusia premien la moderació de Juanma Moreno Bonilla. Paco Salom ja té relleu. Compromís tindrà un nou cap de llista, amb certes dots d’artista. Pujada dels tipus d’interés del Banc Central Europeu. I més periodisme de García Ferreras amb els àudios de Pablo Iglesias.

Aplega l’estiu i la calor ens en dona per a salar. Tenim canvi climàtic per a almorzar, per a dinar, per a berenar i per a sopar. Esclafits de vent calent i nits tropicals insuportables, que no ens deixen descansar. Sequeres, inundacions, incendis forestals... I colló! Tot son desastres. On anirem a parar? Tot lo mon es queixa però tot continua igual. Igual de malament...fins el dia del Juí Final.

La festa de la despedida conjunta de Zaira i Diego ens du fins a Guadassuar. Després toca Santa Marina, per a celebrar els quaranta tacos de Sabater. I per últim, una visita ràpida a Barcelona, la nit abans de la boda, per a vore els Iron Maiden. Run to de hills, run for your lives

Per fi arriben les vacances! Però continuem suant la gota gorda. Almorzarets i soparets o de Misteri a l’hort de Mir. Temps lliure per a desconnectar, per a fer allò que a cadascú més li agrade i per a quedar amb la gent. I ja sabeu que Rastreator on més disfruta és en l’arxiu, entre relíquies i papers centenaris, investigant sobre Carcaixent.

En setembre tornem a la faena. Mor Gorbatxov i la regna d’Anglaterra. A la tia Nancy Pelosi, no se li ocorre altra cosa que xafar Taiwan. Les dones d’Iran protesten contra la policia de la moral. Les primeres mesures d’estalvi energètic arriben al personal. El Rei de la Nit ha aplegat! Tot lo mon que apague les llums i l’aire condicionat. Mentrimentres, els okupes de la dreta judicial mantenen segrestat el govern del tercer poder de l’estat.

Viatge a la capital mundial de la llibertat per a vore els 2Cellos. El Ral·li Humorístic torna, a pesar de l’adversitat. La decadència del Cotxe 21 ja ha arribat! A la fusió amb el Cotxe 24 li posem un notable alt. Però...alguna cosa haurem de millorar. Coneixem gent de puta mare i ens ho passem d’allò més bé en la millor festa de Carcaixent. Així que, si res no ho impedix, ens vegem en el 56. El “més cartera” vos espera cantant el Freed from desire i ballant el Sweet release.

La pluja fa acte de presència un any més en les festes majors i a la gent jove encabrona. Ara ja sabreu el per què li diuen Aigües Vives a la nostra benvolguda patrona. Assistim al Ralliween i acabem amb mal de cap, però no pel garrafon, sinó pel puto reggaeton. I celebrem els anys de la vida, que ja en son 38, amb la millor torrada del mon.

L’excepció ibèrica del gas sembla que va guanyant adeptes entre els membres de la Unió Europea. Macron pega la cabotada. N’hi haurà gasoducte submarí entre Barcelona i Marsella. Liz Truss dura una trencà de guitarra com a primera ministra d’Anglaterra. I en un Brasil polaritzat per l’extrema dreta, guanya la gerigonça de Lula da Silva, això sí, per la mínima.

Després de quatre anys incomplint la Constitució, l’estadista Feijóo, en llegir els titulars de la premsa pàtria, avorta la missió. O, millor dit, es caga en els pantalons. La renovació del govern dels jutges haurà d’esperar fins que el PP guanye les eleccions. La ministra Montero i Podemos entren en el marc del populisme punitiu. Efectes no desitjats de la llei del “només sí és sí”. Obliden els principis constitucionals de la retroactivitat i la reinserció en la societat. I lo que és més important i, de lo que hauríem d’estar parlant, molta més inversió en educació afectivo-sexual i de gènere, en igualtat i diversitat.

Arribem al mes de desembre amb la reforma del Codi Penal a toc d’esmena, per a abaixar el soufflé català. I els soldats reaccionaris de la dreta en el Tribunal Constitucional que pugen un poc més el llistó de la crisi institucional. Boniquet està el percal!

En l’àmbit festiu celebrem la I Mostra de la Taronja i els 30/40 anys de les Mireies. Mentre la gent ompli els bars fins a rebentar amb sopars i dinars d’empresa, per a major decepció dels catastrofistes de la dreta patriòtica, que desitgen, pel seu propi bé, una bona recessió econòmica.

I arribats fins ací, aprofite l’avinentesa que em regalen estos renglons, per a deixar-vos, per escrit, l’últim dels meus sermons:

La invasió d’Ucraïna, ordenada per Vladimir Putin, ha sacsejat l’ordre mundial. Fins ara, la gent d’Occident vivíem tranquil·lament en la bambolla d’un mon capitalista globalitzat. Veiem massa lluny les guerres, les dictadures, la fam i la misèria que patixen milions i milions de persones arreu del planeta, en els països del mal anomenat Tercer Mon. Pensàvem que estos conflictes i les seues conseqüències mai afectarien la nostra forma de vida, la nostra societat del benestar. Però, a causa de la dependència energètica, sobretot del petroli i el gas, que els països de la Unió Europea tenim de Rússia, esta percepció ha canviat.

A més, ens hem convertit en els supervivents de diverses crisis i emergències superposades. La climàtica, per l’augment constant dels gasos d’efecte hivernacle i l’escalfament global; la financera i econòmica, mai acabada de resoldre amb la recepta de l’austeritat; la sanitària per la pandèmia mundial del coronavirus. A les quals, ara s’unix l’energètica i de matèries primeres, per la guerra d’Ucraïna i la inestabilitat dels mercats internacionals.

Les conseqüències d’estes crisis tenen el seu reflex negatiu en el benestar de la societat, sobretot entre la gent més vulnerable i amb risc d’exclusió social. La desigualtat entre classes no para d’augmentar. La inflació i l’amenaça de recessió poden portar problemes greus, no sols a les economies estatals sinó també al sector privat, en un futur no molt llunyà. Un caldo de cultiu propici per a l’expansió dels moviments populistes i extremistes.

Fa anys que respirem un ambient cada vegada més polaritzat, on l’odi i la crispació està a l’ordre del dia. Un entorn tòxic, amplificat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials al servei dels grups de poder.

La dreta continua atrinxerada en el camp de la batalla cultural. Ha assumit que l’apocalipsi econòmica, derivada de l’alça de preus, que havien pronosticat els seus gurus de capçalera, pot ser, que no arribe. Han decidit continuar com els kamikazes, sense fre i en direcció contrària, per l’autopista de la confrontació i la política d’oposició irresponsable. Porten quatre anys d’incompliment flagrant de la Constitució, amb la seua negativa a renovar el Consell General del Poder Judicial. Una crisi institucional sense precedents que acabarà de desacreditar per complet, a ulls de la ciutadania, la justícia espanyola. Hem perdut el compte de les voltes que s’ha trencat Espanya. I resulta que mai ha estat més prop de trencar-se que l’any 2017, just quan governava el PP del gran M. Rajoy. L’efecte Feijóo comença a desinflar-se. Fa temps que es dediquen a pregonar la consigna perillosíssima de la il·legitimitat del govern. Estan més que desbocats i, a partir d’ara, quasi tot lo que faça el gabinet “socialcomunista” de Pedro Sánchez serà considerat com un colp d’estat.

Mentrimentres, el govern de coalició de PSOE i Podemos, epidèmia, guerra, inflació i refregues partidistes internes pel mig, intenta desinflamar la qüestió catalana amb els indults i la reforma dels delictes de sedició i malversació. En definitiva, dur al terreny de la política un problema polític, que mai hauria d’haver arribat a l’àmbit judicial. Tot això, unit a l’aprovació regular dels pressupostos generals i a l’execució de les reformes estructurals i les inversions previstes en els fons europeus. Compta amb el suport de la resta de grups parlamentaris minoritaris, valencians, catalans i bascos inclosos, que sumen la majoria parlamentària i aporten estabilitat institucional i un poc de sentit d’estat en una època tan difícil i convulsa.

Així que, amb este panorama es presenta l’any 2023, un any d’eleccions locals, autonòmiques i estatals. Un any en què haurem de triar què volem. Si volem baixades d’impostos que debiliten el sector públic en benefici del privat o volem bons i millors serveis públics que d’alguna forma s’han de finançar. Si volem més drets laborals, la revalorització dels sous i les pensions i una major redistribució de la riquesa o una precarització dels sous i més temporalitat en els treballs, tot en benefici de les elits empresarials. Si volem més drets per a totes les persones i major igualtat entre dones i hòmens o retallem drets consolidats. Si volem obstruccionisme i judicialització de la política o volem pactes de progrés, reformes i acords. En definitiva, si volem viure en un ambient de polarització, odi i confrontació o volem viure en pau, harmonia i estabilitat.

No sé lo que vosaltres voleu, però jo ho tinc clar. Aixina que trieu en llibertat la vostra opció. I la majoria guanyarà. I entre totes i tots...disfrutem de lo votat.

Perquè, com diu l’escriptor Joël Dicker: «la vida és una successió d’eleccions que després hem d’assumir».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tan amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adeu i gràcies!

Bona nit! Bon Nadal!

Crítica Ral·li Humorístic 2022

 

Crítica Ral·li Humorístic 2022 - Cotxe 24

Bitxos de Carcaixent

 

Vint-i-quatre i vint-i-u,

a tot lo món fan saber:

 

Que, després de meditar,

i atenent a la inflació,

lo millor és apostar

per la diversitat i la unió.

 

 

Pandèmia ral·liera

 

Després de la pandèmia

torna la festa de la joventut.

Igual tenim un poc d’anèmia

però la imaginació per virtut.

 

 

Bitxos gorrinos en el polígon industrial

 

Ni amb la UME arribaríem a netejar

la merda del polígon industrial;

abocada per gent per civilitzar,

la més gorrina del món mundial.

 

 

Funcions del circ d’insectes digitals

 

Els haters de Carcaixent:

1      rebolcar-se en el fang,

      2     intoxicar de mala manera,

  3      infectar d’odi a la gent, 

 4     saciar-se de tanta sang

     5     i rebentar com Sangonera.

 

 

Carolina llangostina

 

Carolina està a punt per governar,

hui diu negre i demà serà blanc,

a cada ú lo que vulga escoltar;

i a per tota la dreta del flanc.

 

 

Escurabars rinoceront

 

Juanito no s’explica com

no li tornen a posar paga.

Li la té jurada a Salom

i, pot ser, de bars, faça vaga.

 

Pardala carronyera

 

La reina de la carronya,

del pleit i del populisme;

actuant sense vergonya

i arengant el fanatisme.

 

Abaixaran tant la contribució

que deixaran a l’Ajuntament

molt més pobre que una rata;

però quan ells entren en acció...

Què vaja preparant-se la gent,

què li espera bona tocata!

 

 

Formiguer consistorial

 

L’alcalde té ganes d’acabar

i oblidar-se de tot el merder.

Però el poble anirà a votar

i vorem a qui posa el primer.

 

El pacte de govern està tocat

però és un mal necessari.

En el PSOE, tot un destrellat,

que fa molt més dur el calvari.

 

Compromís està prou cremat,

la gestió que quasi no es veu,

el candidat ja confirmat

i cadascú que va a lo seu.

 

La plaça de la Muntanyeta

s’ha quedat a mitjan fer.

I...si els tirem una maneta

i ens posem a fer d’obrer?

 

 

Crisi climàtica: calor i plagues

 

De l’estiu ja ens hem fartat,

de tant de suar per la nit:

voleu basca i humitat

o de ponent i un esclafit?

 

Els mosquits tigre ens han unflat,

per no parlar de les mosques negres.

Encara no t’has assentat,

ja t’han fet les cames a banderes.

 

Ja salvàrem les muntanyes

del megaboom de les rajoles.

I ara ens tocarà salvar-les

de les plantes fotovoltaiques.

Missatge de Nadal 2021

  

Em dirigisc a vosaltres en esta nit de Nadal, segona en la pandèmia del coronavirus, per transmetre-vos la meua més sincera felicitació i desitjar-vos, de tot cor, un bon i venturós any 2022.

L’any 2021 l’encetem amb noves restriccions i toc de queda per a salvar el Nadal, en plena tercera onada de contagis. Cosa que obliga a suspendre una tradició ancestral, i ausades mal que ens sap, com és la famosa torrada d’aniversari de la Barana.

El tsunami de contagis és tal que col·lapsa novament els centres de salut i els hospitals. Algunes de les persones mortes, ara sí, son veïnes i familiars. No tarden en tancar els bars perquè la soca britànica de la COVID-19 es passeja sense control per les taules dels almorzars.

El mateix descontrol que la turba trumpista provoca en l’assalt al Capitoli en un intent d’autocolp d’estat. I per si no n’hi havia prou col·lapse, segons fonts de la premsa pàtria, el temporal Filomena ompli de neu la villa y corte de Madriz, capital de la llibertat i centre de l’univers, per culpa del govern social-comunista de Pedro Sánchez, la ETA i els separatistes catalans.

L’efecte Illa guanya les eleccions a Catalunya però no pot formar govern. Génova 13 i Ciudadanos: autocrítica zero. Llenya a tot lo català, que fa pujar com la bromera l’extrema dreta voxera. El Campechano torna, en forma d’amnistia fiscal, 4 milions d’euros a la hacienda que somos todos o, més bé, uns més que altres.

Arribats al mes de març i, mentrimentres les infantes es vacunen en Abu Dhabi i deixen el capo Villarejo en llibertat, abaixa el nivell de contagis. Moment que aprofiten les ments pensants de Ciudadanos i el PSOE per a presentar una moció de censura en la regió de Murcia. Terratrèmol polític amb rèplica a Madrid. Isabel Trump Ayuso, molt ben aconsellada per MAR i amb el suport de les terminals mediàtiques, convoca eleccions autonòmiques. Pablo Iglesias deixa el Govern i serà candidat. OPA brutal a Ciudadanos. Què tremolen Teodoro García Egea i Pablo Casado!

La campanya de vacunació va molt lenta. Tot son problemes amb les dosis d’AstraZeneca. Naix però ja morta la Superlliga de Su Florentinidad. I aproven la llei orgànica de regulació de l’eutanàsia. La batalla cultural entre la ultradreta neofranquista i l’esquerra està més viva que mai. Comunisme o llibertat? O més bé, neofeixisme o democràcia? Resposta: el poble sempre té la raó, lo que no té és trellat.

L’obra de la seu per fi ha finalitzat. Reestrenem el piset i amortitzarem, poc a poc, la inversió realitzada. Aires nous, vida renovada! Agafem un poc d’impuls per a sobreviure a les oposicions i altres processos selectius que vindran i que, ni Deu sap com acabaran.

Ayuso s’endú per golejada les eleccions de Madrid. Madrid, Madrid, Madrid! Pablo Iglesias se’n va cap a sa casa de Galapagar. Marroc obri l’estellador i provoca un drama humanitari a Ceuta per un conflicte diplomàtic. I deixa la faena feta a la dreta reaccionària que només ha de pronunciar una paraula.

En maig s’alcen les restriccions i comencen les reunions. Europa, els empresaris i els bisbes formen una conjunció astral en favor dels indults als líders polítics independentistes catalans. El Govern té la partida guanyada. Aznar s’apunta eixe greuge en la llibreta. Mentre el Tribunal Europeu de Drets Humans no para de posar sentències contra la “democràcia plena” del Regne d’Espanya.

Ja s’apropa l’estiu i comença la vacunació massiva al magatzem de Ribera. La crònica negra situa Carcaixent en el mapa de l’horror per partida dobla. La variant delta fa estralls entre la gent jove en la quinta onada de contagis. El Tribunal Constitucional o, millor dit, el braç judicial de l’extrema dreta, declara inconstitucional el primer estat d’alarma. Sense oblidar-nos que la culpa de tot la tenen els baby boomers. Per cert, a mi l’entrecot...al punt!

Despedim el més gran de la pilota valenciana. Se’n va Paco Cabanes, el Genovés. El primer dia de vacances, ja tenim la pauta completa. I una bona ressaca, de camí a Orihuela. Vacances de clausura cara el temari, a l’Umami i en l’hort de la Pedrera.

El règim dels talibans 2.0 torna a l’Afganistan vint anys després. Algun dia la història posarà en el seu lloc totes les barbaritats que han perpetrat els americans en el món. La terra explota a l’illa de la Palma. La colada del volcà de Cumbre Vieja arrossega tot al seu pas i no pararà fins que li done la reial gana. I un premi li donem a qui va fer el càsting de ponents en la convenció pepera de Casado. Déu cagat, quin fenòmeno!

Tornen les no-festes i passen, novament, com el burro Victòria, sense pena ni glòria. I 55 anys després, no n’hi ha en tota Carcaixent, cap grup de gent, que vulga organitzar el nostre benvolgut Ral·li Humorístic. A vorem com acaba esta festa, declarada d’interés turístic!

The Supremes actuen de nou contra la separació de poders i es trauen de la toga una nova doctrina: “rastafaris al carrer”. No n’hi ha manera de desallotjar Lesmes i la resta d’okupes del Consell General del Poder Judicial. Ni amb Securitas Direct! Al remat, PSOE i PP arriben a un pacte de renovació de poltrones, que inclou, com no, tragar amb un gran sapo, de nom: Enrique Arnaldo. L’extrema dreta i la derechita cobarde ixen al carrer. Per terra, mar, aire, sindicats de policia i tarifa de la llum contra la coalició de govern.

El tema del canvi climàtic ha vingut per a quedar-se. La qüestió energètica serà clau. El gran apagó o, com explotar el discurs de la por, en benefici propi. Ja que no ens deixen omplir de rajola gran part de la Bossarta, provem a inundar tot el Realenc de plaques fotovoltaiques. Guerra total en el PP. El trumpisme d’Ayuso i MAR contra García Egea i Casado. Xoc, xoco-roc! Dos per al PP i tres per a VOX!

L’última oferta del Black Friday és la variant òmicron. Passaport COVID: reticents a vacunar, per poder entrar al bar. Ja està ací l’hivern, la reforma laboral i l’explosiva sisena onada de contagis. Corrents a per la tercera dosi! Què açò no s’acaba mai!

I no volia deixar passar l’oportunitat que em brinda esta trona, per a fer una última reflexió, així que pareu atenció:

L’any passat parlàrem de les conseqüències negatives que la crisi sanitària del coronavirus provocaria en la societat. I posàrem de manifest com podria afectar el canvi en el paradigma de les relacions interpersonals a la nostra salut mental. Ara, un any després, s’ha demostrat que les previsions no anaven desencaminades.

Les restriccions forçoses, la reducció obligada de contactes socials, la por a un virus desconegut i l’auge del treball a distància, entre altres coses, ha fet que la societat actual siga molt més individualista que la de fa dos anys.

Però tenim altres indicadors que ens advertixen des de fa anys cap a on es dirigeix la societat occidental del segle XXI. L’exemple més clar el trobem en l’ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Internet s’ha convertit en un bé de primera necessitat. El món, tal com l’entenem, ja no funciona sense connexió a la xarxa.

Cada vegada passem més temps de la nostra vida davant d’una pantalla d’ordinador, toquejant el telèfon mòbil o la tauleta tàctil. Necessitem internet per a treballar. Podem fer compres i realitzar tràmits administratius. Consumim tot tipus d’informació a través de les xarxes socials. Ens serveix també com a mitjà d’entreteniment i alternativa d’oci. Ens comuniquem amb la gent a través de dispositius i aplicacions electròniques. Tot açò i moltes coses més les podem fer gràcies a l’univers paral·lel d’internet.

Però, l’ús indegut de les noves tecnologies també porta conseqüències negatives. Per exemple, les xarxes socials son altaveus reproductors de fake news que la gent devora compulsivament, moltes vegades sense contrastar la informació. Instruments que aprofiten els moviments populistes i extremistes per a instal·lar la seua postveritat i influir en la ideologia i les creences de les persones. La bretxa digital ha generat una sensació d’incomprensió i aïllament entre la gent gran o amb pocs recursos tecnològics que ja és insalvable. Este sentiment de marginació o de no creure’s part activa del mon virtual tampoc ajuda a la integració social dels col·lectius desafavorits i les persones més vulnerables. Hem arribat a fer del ciberespai una competició que té com a únic objectiu el sentir-nos valorats i acceptats per la comunitat. I tot este temps que invertim en les noves tecnologies el reduïm del tracte personal presencial, més proper i directe. En definitiva, les xarxes socials son, hui per hui, el principal motor que alimenta l’individualisme de la societat.

Tota la informació que cadascun de nosaltres ofereix voluntàriament sobre gustos, preferències i necessitats, fins i tot, sobre les coses personals més íntimes, queda en mans de les grans empreses i multinacionals. I li ve com anell al dit al sistema econòmic capitalista. Un model basat en el lliure mercat, la propietat privada dels mitjans de producció i el consum dels individus. Un mercat que, sense una intervenció decidida dels poders públics que li pare els peus, farà, més i més grans, les diferències de classes i les desigualtats socials.

Valors com la solidaritat, la generositat, el sacrifici pel bé comú o el consens han deixat pas a l’enveja, l’egoisme, l’egocentrisme, l’oportunisme, el narcisisme, l’odi o la polarització. Hem perdut individualitat per a tornar-nos més individualistes. Esta postura debilita els vincles comunitaris i el sentiment de pertinença a una col·lectivitat.

La famosa llibertat que prediquen algunes polítiques populistes madrilenyes es basa justament en este individualisme. La mateixa llibertat individual que addueixen els negacionistes i antivacunes, incapaços de sacrificar-se pel bé comú. Eixa llibertat que sí té límits i que acaba on comencen els drets dels demés.

Vivim en comunitat però cada vegada estem més sols en este món. Dediquem més temps a les persones i menys temps a les màquines! Sí, hem de mirar per nosaltres! Però, també pels demés! No podem deixar ningú pel camí. La que gent que viu en companyia i la que està sola, la que té per a menjar i la que no arriba a final de mes. Encara tenim l’oportunitat de revertir la situació. Tan sols hem d’aportar un poquet de la nostra individualitat en benefici de tota la societat.

Perquè, com va dir Alexandre III, el Gran, rei de Macedònia: «de la conducta de cadascú depén el destí de tots».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tan amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adeu i gràcies!

Ànims i força! Bona nit! Bon Nadal! 

(I)rresponsabilitat dels polítics de carcaixent

 

El programa electoral de Compromís per Carcaixent per a les eleccions locals de 2015 incloïa, entre les seues propostes, l’estudi detallat de la plantilla i de la relació de llocs de treball de l’Ajuntament. Fruit d’este treball i, malgrat tots els entrebancs, el Ple va aprovar l’any 2019 una nova valoració de la relació de llocs de treball.

En les eleccions locals de 2019 el programa de la coalició establia l’estudi i concreció, amb consulta ciutadana, del futur sistema de recollida del fem. El resultat del procés participatiu va ser favorable a la continuïtat del model de posada i retirada diària de contenidors. Així, el Ple va aprovar en 2020 l’adhesió al servei de recollida de fem de la Mancomunitat de la Ribera Alta.

Estos son dos exemples, potser els més importants econòmicament, d’una infinitat de decisions que, dia a dia, prenen els gestors d’una entitat local. La finalitat última és, en l’àmbit de les seues competències, promoure les activitats i prestar els serveis públics que contribuïsquen a satisfer les necessitats i aspiracions del veïnat.

Estes decisions comporten moltes vegades un augment dels gastos que s’han de pressupostar i als que, obligatòriament, s’ha de fer front. La manera de finançar la prestació dels serveis públics i l’efectiva realització de les competències, els gastos de personal, les amortitzacions de deute, el pagament d’interessos financers, les sentències condemnatòries, les subvencions a entitats, unes mínimes inversions, entre altres obligacions econòmiques, és, majoritàriament, amb els tributs i les transferències d’altres administracions. I, filant encara més prim, amb els impostos.

L’IBI urbana, coneguda popularment com la contribució, és un tribut que grava la capacitat econòmica de les persones per ser titulars de béns immobles. Representa al voltant del 25% del total dels ingressos del municipi de Carcaixent. Per tant, és l’impost local amb més capacitat recaptatòria.

El problema de Carcaixent és que el cost de les necessitats del poble supera àmpliament els ingressos ordinaris. Podem fixar aproximadament en 1,2 milions d’euros (de més) els diners que calen per a poder prestar els serveis públics bàsics, pagar el personal i tota la resta d’obligacions. Així que, o reduïm els gastos (cosa complicada, per no dir impossible, en l’escenari actual) o incrementem els ingressos per a mantindre l’equilibri pressupostari. En resum, o pugem la contribució o deixem de recollir el fem, netejar els carrers, pagar la calefacció de les escoles, fer festes...

Per això, el govern municipal, sabent que era una decisió molt dura i difícil, per responsabilitat política, va pujar la contribució per a l’any 2020 i següents. Per contra, alguns grups municipals de l’oposició encetaren una campanya irresponsable a nivell de carrer que, convé no oblidar, se’ls en va anar de les mans. I després han portat al terreny dels tribunals estes pujades amb un resultat funest per als interessos de la hisenda local.

La valentia i la responsabilitat dels governs es demostra, dia rere dia, en la presa de decisions. Algunes, no per ser més dures i difícils, menys necessàries. I sempre hauran d’estar basades en els interessos generals del poble de Carcaixent i mai en càlculs electorals partidistes.

Tot i ser una opció gens desitjada, no veig cap altra alternativa que portar novament al Ple la pujada de la contribució de 2019. I espere, ara sí, que es complisca escrupolosament la tramitació administrativa marcada per la llei. Vorem si tots i cadascun dels 21 membres estan a l’altura de les responsabilitats que exerceixen.

El diumenge 20 de maig de 2023 el poble de Carcaixent decidirà si avala o no les decisions de l’equip de govern. Mentrestant els grups polítics i regidors no adscrits que formen la corporació municipal tenen al seu abast tots els dies un instrument legítim per a exigir la responsabilitat al govern. Està regulada en la llei de règim electoral general i es diu: moció de censura.

Missatge de Nadal 2020

 

La ParROCHia. Carcaixent, 24 de desembre del 2020 

Fa quinze anys vaig tindre l’honor, per primera vegada, de felicitar-vos el Nadal i transmetre-vos un missatge d’afecte i bons desitjos per a l’any nou. En este any tan dur que hem viscut, no podia faltar, puntual a la cita, perquè la lectura d’estes humils paraules vos servisquen de distracció a l’hora d’afrontar esta greu situació sanitària.

L’any 2020 el vam començar sense imaginar-nos lo que ens tenia preparat. Primer vingué el colp d’estat de la Junta Electoral Central i algunes inhabilitacions. Després la investidura del president del Govern. I ausades que ens en donaren els palmeros dels feixistes amb això del pin parental. Naixia un govern de coalició, batejat d’il·legítim, pels guardians de les essències d’Espanya, els més constitucionalistes del món mundial, mags de la mentira i la crispació. La concepció patrimonial que té la dreta del poder no accepta perdre unes eleccions. Per això, tot l’aparell de propaganda mediàtica, les clavegueres de l’estat i els qui tallen l’abaetxo de les togues s’arromanguen per intentar derrocar el govern.

En l’àmbit festiu, el web de la Barana feia 15 anys. I això s’havia de celebrar! La tradicional torrada d’aniversari va transcórrer sense major sobresalt. Coquetes de fetge, llonganisses, botifarres i xoricets feren la boca aigua a tots els comensals. I uns dies més tard vingué la festa del trenta y tantos de Paco Ortolà. I...pararem ací de contar.

Febrer entrà amb força i amb ell el coronavirus de Wuhan. El bitxo eixe s’apega com una llepassa. Però ací la vida continua igual. El tenor Plácido Domingo és acusat d’assetjament sexual. I la Junta Electoral Central continua infestada de gent la mar de neutral, hooligans de Ciudadanos i del Partit Popular, per a variar.

L’última gran festa de què tenim memòria va ser la dels 40 anys del gran Carlos Pastor. A València que anà la penya, de mascletà, dinaret i tardeo en vespres de la setmana gran de les Falles. Però en l’ambient de la plaça del Negret, mentre pujava la graduació alcohòlica, més d’un ja alertava de lo que venia per davant.

Les manifestacions del 8M contaminen Madrid i l’Espanya radial de la COVID-19, segons la postveritat de la dreta reaccionària. L’Organització Mundial de la Salut eleva a pandèmia mundial el famós coronavirus. Les administracions públiques tanquen amb pany i clau tot lo que no siga essencial. I el Govern d’Espanya, sobrepassat per la situació, assumix l’autoritat amb el decret de l’estat d’alarma. Confinament domiciliari estricte. Garrot i recepta per a qui isca de casa! ERTO a discreció! I la gent histèrica perduda acaba amb les existències de farina per a amassar i paper per a anar a cagar.

Felipe VI, el Preparado, renuncia en vida a l’herència de Juan Carlos I, el Campechano. I Corinna obri l’estellador perquè la corrupció de la monarquia espanyola, tapada durant quaranta anys per la premsa del règim i el deep state, regolfe a pressió com l’aigua brolla en un pou acabat de perforar.

Els hospitals i els centres de salut comencen a col·lapsar. Batalla mundial en el mercat dels tests i les mascaretes. Recordeu això de llavar-vos las mans! Gel hidroalcohòlic i guants! Els balcons de les cases es convertixen en escenaris improvisats. Tots els sants dies, a les 20.00 hores, la gent ix a aplaudir els sanitaris al son de Resistiré. Redéu, lo que haurem d’aguantar!

Ni Setmana Santa ni Pasqua. Donem la benvinguda al teletreball. El doctor Fernando Simón es fa famós com a portaveu dels experts. Els morts ja es compten i es descompten, per milers, en residències i hospitals. Militars patrullen els carrers i espanten el personal. Ja tenim ací la tercera guerra mundial!

Continua l’ofensiva judicial, cultural i mediàtica de la dreta per a carregar-se el govern. Madrid, amb la presidència d’Isabel Díaz Ayuso, es convertix en capital del coronavirus i també del destrellat. Porque...¿qué es Madrid si no es España? Comença la desescalada en el país més descentralitzat. Per fi, podem eixir de casa! Ara vindran quatre fases i una nova normalitat. I en Amèrica naix el moviment Black lives matter contra el racisme i en resposta a la brutalitat policial.

El mes de juny Juanito Alcalde renuncia a la seua dedicació i ix del govern local per qüestions de tribunals. Hem aplanat la corba de contagi però tots els dies n’hi ha rebrots en l’àmbit social. L’oci nocturn prompte estarà en el punt de mira de les autoritats. Ja no n’hi ha Cristo que, en eixir de casa, no haja dit això de: –ja m’he deixat un altra vegada la puta mascareta! I és que...està tot molt mal!

El Govern negocia a Europa el pla de reconstrucció per a pal·liar els danys econòmics amb els entrebancs dels frugals. Els agents socials pressionen la classe política i sobretot l’oposició popular. Tots volen eixir en la foto després de les eleccions gallegues i basques. Ens donaran un grapat de milions per a invertir-los en la modernització del teixit productiu. Vorem si, per una puta vegada, estem a l’altura de les circumstàncies.

En l’estiu de la tranquil·litat les grans festes s’han acabat. Enguany no n’hi ha festivals ni orquestres. I les substituïm per dinarets i soparets en horts i xalets. Pugem el gegant de pedra del Penyagolosa i visitem les platges de la Marina amb la millor companyia. Livin’ la vida sana, per a la salut i la butxaca! 

El coronavirus del rei emèrit fuig d’Espanya i va a parar a Abu Davi. Però mai és el moment de parlar de la res publica. Els cortesans ixen en tromba a defensar lo indefensable. La joventut en el punt de mira en l’inici de la segona onada de contagis. Els okupes fan l’agost en les portades dels diaris. Pablo Casado es cansa del vers solt de Cayetana Álvarez de Toledo. Xe, si donaran titulars de premsa les querelles contra Podemos i el Coletas! I és que...quasi res porta el diari!

La vuelta al cole s’aproxima. Mireu quin protocol més fàcil: 1. Obrin les escoles. 2. Ai, ai, ai el coronavirus! 3. Tanquen les classes. Per la fusió de Caixabank i Bankia i per la sentència de l’eixida a borsa, tots junts, crideu amb mi: Rodrigo! Rodrigo! Rodrigo! El govern okupa de les togues no para de fer política partidista sense presentar-se a les eleccions. Vindran projectils en forma de querelles, interlocutòries i filtracions interessades, per terra, mar i aire, contra l’executiu de Pedro Sánchez. L’operació Kitchen destapa una part de les clavegueres de l’estat. Jorge Fernández Díaz...a jugar!

Ral·li virtual i piu tobogan, per a animar un poc el personal, a les portes de la segona onada del coronavirus. No festes majors en honor a les obres de reforma i la venda de mobles pel Wallapop. Mentrimentres, una moció de censura espera que la derechita cobarde trenque, però sols un poquet, amb els carcamals neofranquistes d’Abascal. Toc de queda a les dotze de la nit, per a estabilitzar novament la corba de contagis. Joventut: no en queda altra! Ja sabeu que...amb paciència i una canya, el cel es guanya!

Trump perd les eleccions dels Estats Units. Però falta molta democràcia i molta més política encara per a fer desaparèixer el trumpisme d’occident. La febre boja de les vacunes contra el coronavirus fa apujar les borses. El món necessita esperança però també realisme. Llei Celáa vs Llei Wert: menys desigualtats o més privilegis? Sembla que el Govern traurà avant els pressupostos, úlceres a banda, amb el suport de separatistes catalans i bilduetarres bascos.

Soroll de sabres oxidats en l’exèrcit i amnistia fiscal reial de l’emèrit per a augmentar la crispació social. Operació comercial “salvar el Nadal” en marxa. Mentrimentres esperem amb ànsia que vinga la vacuna i la tercera onada de contagis.

I arribats ací, no m’agradaria acabar este repàs a l’any del coronavirus, sense deixar-vos una última reflexió sobre el present que ens ha tocat viure i el futur que vindrà.

En esta crisi sanitària mundial hem perdut i perdrem un gran capital humà. Massa gent farà el dur i inevitable pas de la vida a la mort en soledat, sense la companyia dels seus. En alguns casos, amb l’únic afecte d’eixos sanitaris que es deixen, dia rere dia, la pell per les nostres vides i a qui, crec, deuríem d’estar ben agraïts.

La pandèmia ha canviat, de sobte i per obligació forçosa, el paradigma de les relacions socials. Eixes interaccions necessàries amb altres individus de la nostra espècie, imprescindibles per a preservar la salut mental. Tot açò ha generat un trauma col·lectiu que afectarà, en major o menor mesura, tota la humanitat.

Les conseqüències de l’epidèmia encara son imprevisibles però no massa optimistes. En l’àmbit econòmic, molts negocis hauran de tancar. Altres aprofitaran la conjuntura per a reinventar-se. Una segona crisi econòmica en deu anys, quan encara no havíem eixit de la primera, serà un altre colp massa dur per a les expectatives de futur de la joventut. La Unió Europea i la resta d’administracions públiques hauran d’emplear-se a fons per a no deixar ningú pel camí. L’estat del benestar està en joc. La solidaritat del poble i les famílies, esperem que siga, una vegada més, el matalaf que ajude a moltes persones a eixir del pou.

I davant d’esta situació, la comunitat científica internacional, les farmacèutiques i tots els governs estan centrats en la búsqueda de remeis, en forma de vacunes o altres tractaments, per a controlar la pandèmia. Una carrera contrarellotge en què el món resta expectant. Uns, els de sempre, faran negoci amb la salut de la gent. Altres, cada vegada més, reconeguts negacionistes, disfressaran de teories de la conspiració la seua por a tot allò desconegut i saciaran d’odi la pròpia inseguretat personal.

Jo trobe a faltar moltes coses: les festes tradicionals, els bons concerts, algun que altre festival, els dinarots i soparots amb amistats i familiars sense limitacions d’aforament. I també, com no, poder respirar aire pur sense la puta carasseta. Però, pot ser, lo que més mal porte siga no poder arrimar-me a la gent, ni donar la mà, ni abraçar o besar ningú, per respecte o perquè tenen por a ser contagiats. La famosa distància social, hui obligatòria, tardarà en desaparèixer del nostre subconscient. Eixa mateixa por, és la que veig en molta gent, i no sé si algun dia podran superar-la. Esperem i desitgem que l’estratègia de vacunació siga efectiva. Però, per desgràcia, el trauma del coronavirus quedarà latent per molt més temps.

Per tant, haurem d’aprendre a conviure amb el coronavirus i acostumar-nos a esta nova normalitat. No resignar-nos i acceptar la realitat. I lluitar cada dia per superar les nostres pors i debilitats; sols així, trobarem la felicitat.

Perquè com va dir Karl Marx: «no n’hi ha pitjor lluita que la que no es fa».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tant amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adéu i gràcies! I recordeu que no n’hi ha govern que perdure, ni mal que cent anys dure!

Ànims i força! Bona nit! Bon Nadal!

El Uelo